Deutschland online bookmaker http://artbetting.de/bet365/ 100% Bonus.

Download Template Joomla 3.0 free theme.

Arrels que són ales. Comiat promoció 2002/17

Fotos: https://goo.gl/photos/QxtcEFde9GH2kJv36 

Mary Rius, directora: Cada un de vosaltres sou una persona única i extraordinària. Lluiteu per allò que vulgueu a la vida i no deixeu que ningú us prengui la il·lusió. Gràcies per formar part d'aquesta gran família que sempre serà casa vostra."

Alumnat de segon: "El que més ens ha marcat del nostre pas per l'escola han estat les relacions i els vincles tan especials que hem creat tant amb els companys com amb els professors i resta de personal, com el George, que cada matí ens saluda quan passa per davant de la nostre classe."

Pili Escribano, coordinadora de Batxillerat: Presenta la Carme Gabarrell com una gran persona, excel·lent professional i com a mare de l'escola dient que "és d'aquelles persones que et calma l'esperit només amb una mirada"

I la padrina de la promoció, ens diu...

ARRELS QUE SÓN ALES

Comiat promoció 2002-2017 2n BATX-  MARISTES MONTSERRAT

Bona tarda a tothom.

Moltes gràcies per convidar-me i a tots vosaltres per compartir  aquesta estona, quan  les emocions de ben segur, estant a flor de pell i les absències indesitjades  pesen en l’ànim de tots.

Amb el cor a la mà us dic, que estar en aquest costat de la sala, quan ja he estat dues vegades en aquest altre costat, és per a mi un HONOR IMMERESCUT...  Aquesta escola ha format i forma una part molt important de la meva vida, com a mare i també com a professional perquè ambdues són cares d’una mateixa moneda, que no es poden separar...  Van  començar paral·leles (el meu primer fill, Martí, naixia quan vaig acabar l’especialitat de pediatria el desembre de 1995)i a mesura que han anat passant els anys cada cop s’han anat ajuntant més. Creixem, “ens fem” amb les nostres fills/filles: tenir fills és, vulguem o no, un treball de creixement personal.

Què us puc explicar que no sapigueu ja?  Segurament  tenim trajectòries similars... Hi ha famílies a la sala que conec com a pediatra, amb alguns de vosaltres hem compartit una etapa de l’adolescència, amb d’altres tardes de futbol sala per pavellons varis,  amb d’altres compartim professió i ofici,  amb d’altres coneixença i amistat sincera (gràcies al meu marit)i amb d’altres, fins i tot, hem estat companys de classe a l’EOI...

Qualsevol de vosaltres podria ser ara al meu lloc, com a mínim  pels mateixos mèrits, sinó més... per això estic segura que en les meves paraules i vivències hi reconeixereu una part del vostre camí, del camí recorregut fins ara.

A les famílies:

Heu fet molt bona feina!!  

Mireu enrere  en mode hemisferi dret, l’hemisferi de les emocions i els sentiments,  on no existeix ni cal el llenguatge verbal... Recordeu quan enteníeu els vostres fills al primer bram, interpretant les seves necessitats i satisfent-les amb la immediatesa que reclama un nounat: amb amor i límits coherents.

Des de la primera vegada que vau tenir el vostre nadó als braços han passat uns quants anys... La seva fragilitat, la seva escalfor, la seva mirada, l’instint de protecció que no sabíeu que teníeu i que va sorgir per quedar-se... Us ho havien dit, però res comparat amb la realitat del  moment viscut ...  Tan intens com si l’estiguéssim vivint ara.  Intens quan ploren, el  seu plor,  si alguna cosa li fa mal,  no dorm ni deixa dormir, la primera vegada que té febre i es posa malalt ... però també intens quan riuen. Perquè és del tot cert que amb el títol de pares arriba el patiment, la por i la culpa. Aquest és el preu del vincle, de l’amor incondicional que sentim cap als nostres fills, del lligam que per sempre adquirim. Però, o el controlem, o serà la por i el temor el que els eduqui, es a dir, la sobreprotecció, que acaba esdevenint la desprotecció més absoluta.

Decidim per ells (nom, escola...), els acompanyem, ens equivoquem (segur alguna vegada, no passa res...), ens enfadem,  els advertim, no ens fan cas (i llavors necessitem tots els nostres recursos per superar la frustració ),  riem amb ells, fem plans...  en resum, els hi donem eines  que són arrels per a que puguin “volar” el més segurs possible (exemple dels vaixells a port).

La pressió per ser pares perfectes i tenir-ho tot controlat, pot ser aclaparadora, i no deixar-nos veure el que realment importa: ESTAR amb els nostres fills i filles. Responia Gregorio Luri, filòsof, pedagog i pare, quan li van preguntar com podíem saber si havíem educat bé el nostres fills/filles: “quan són capaços (ells, els nostres fills) de tornar amb amor, l’amor que han rebut”.  Vaig fer meva la seva resposta: no eduquem millor els nostres fills per pagar graus acadèmics de renom, per voler i invertir  en que parlin  mil idiomes,  que siguin els/les millors en tot allò que facin... “Sentir-nos estimats i respectats, a canvi  d’haver estimat i respectat” ... Perquè, sobre aquests VALORS,  juntament amb l’esforç , la constància i la il·lusió,  la resta d’objectius marcats que cadascú consideri importants, ja aniran arribant.  

Una sobretaula que no s’acaba mai...

Als professors:

Gràcies  per la feina de cada dia, per  educar amb l’exemple, l’eina educativa més potent que tenim al nostre abast,  tan potent que s’alça sobre paraules i crits eixordadors.

Vull tenir unes paraules de record per al germà Maine (Miquel Martínez) que alguns de vosaltres vau arribar a conèixer i tractar. Va morir sobtadament, inesperadament. Ell, com l’Emili, pare del Toni, amic, que avui sentim molt present, feien bo el lema de Marcel·lí Champagnat : “per educar cal estimar”

El recordo en (dos)moments especials:

1. En la preparació a la catequesi del meu fill Llorenç: “ Et desitjo lo suficient” per entendre com en són de valuoses totes les experiències, positives i negatives, en la seva justa mesura

“Et desitjo que tinguis suficient sol per mantenir el teu esperit brillant.

Et desitjo suficient pluja perquè apreciïs encara més el sol.

Et desitjo suficient felicitat perquè la teva ànima estigui viva.

Et desitjo suficient dolor perquè les petites alegries de la vida semblin més grans.

Et desitjo que tinguis suficients guanys que satisfacin les teves necessitats.

Et desitjo suficients pèrdues perquè apreciïs tot el que posseeixes.

Et desitjo suficients benvingudes perquè aconsegueixis suportar els comiats.”

2. Calendari anual, amb el Martí.

El reconeixement a la vostra feina, a la manera de ser marista, a l’educació en valors que féu crec que s’expressa molt bé en el que em va explicar la meva filla Carme a rel de les festes col·legials de fa només uns dies: “ Mare, el que no arreglin les festes, no ho arregla res... mira que entre nosaltres -4t ESO- som diferents i ens portem més o menys... però avui érem un de sol, un sol curs, tots a una”. Això és el que queda, el que realment compta, les emocions que ens arriben. I, emocions i aprenentatge són inseparables.

Als protagonistes...

Lo primer que us he de dir a petició de la sala, es que estudieu molt per a la

selectivitat... Però segur, seguríssim que ja ho féu i encara més ho fareu, no??

És un moment de canvi de cicle, en el que les reflexions i els bons desitjos es multipliquen.  Fins ara ja heu hagut de prendre algunes decisions que repercutiran directament en els mesos que vindran... No tingueu por a arriscar, a equivocar-vos, tot i que aquest verb no ha d’estar en el vostre diccionari. Tot serveix per alguna cosa... però no sempre ho sabem apreciar en el moment que passa, en el moment en que decidim. “Això  no servirà per res “... qui ho sap? Tots els passos compten... (exemple mecanografia i Hisenda)

La carrera de medicina la vaig començar a Maristes....

El per què vaig fer medicina...  res de vocació, res de res. (No sabia ni que existia INEFC ... ara és impossible amb tota la quantitat d’informació que teniu)

Com han canviat els estudis, nomenclatura i plans d’estudi a part... van cap  a la humanització i el tracte amb el malalt des del primer dia.

El per què vaig fer pediatria... (agraïment als meus mestres)

Com ha canviat la pediatria....  Vivim en una societat marcada per la contradicció: en general els avenços i la millora de la qualitat de vida no han augmentat la satisfacció ni el benestar emocional de les persones. En pediatria, els avenços tecnològics han anat deixant al descobert, al llarg dels darrers vint-i-cinc anys sobretot, que no n’hi ha prou en aconseguir que un prematur, un nounat amb problemes sobrevisqui (respiri bé, no s’infecti,....  ) també s’ha de cuidar el seu desenvolupament cerebral i emocional si volem que els anys de vida guanyats siguin plens!!  Quan jo estudiava a les mares se les feia marxar a la nit cap a casa, els lactants es quedaven sols, les UCIS tenien hores de visita estrictes... (d’això fa relativament poc temps!!) . Ara tenim el mètode NIDCAP (cures centrades en el desenvolupament), el mètode cangur, el contacte pell amb pell, la iniciativa IHAN... com a esglaons científicament demostrats,   per aconseguir un òptim desenvolupament.

Doncs això que hem descobert els pediatres, i que ja es va veient en diferents disciplines, és una urgència en la nostra societat!!Tota la tecnologia no és suficient per tenir una societat més saludable, més feliç!! No  hi ha efectivitat sense afectivitat.

Els grans canvis comencen per petits moviments,  nosaltres – vosaltres, sou motor de canvi,  podeu aportar el nostre gra de sorra: comunicació, empatia i paciència.

1. Comuniqueu amb “tot”, més enllà dels WA i de les xarxes socials (no cabeu en un missatge de WA o en un twit!!). Res comunica més que una mirada, un gest,  un somriure...

2. Tingueu paciència per aconseguir els vostres objectius – esforç i patiment – .

3. No feu als altres lo que no us agradaria que us fessin a vosaltres, sigueu empàtics.

Fixeu-vos que són tres qualitats difícils  de fer compatibles amb la immediatesa i l’anonimat de les noves tecnologies. Però, com teniu bones arrels, segur sabreu trobar l’equilibri necessari per aconseguir-ho i contribuir al vast objectiu de tenir una societat millor.

Per acabar:

Una petició: estimeu sempre als vostres pares i les vostres famílies. Són la vostra xarxa de seguretat, el port al que sempre podeu tornar. Transmeteu el que us han transmès (VALORS) i manteniu la cadena d’amor.

Un desig: Adapteu-vos... La capacitat d’adaptació i d’aprenentatge constant,  és el que us farà GRANS:

No sempre fareu  o podreu fer el que us agrada, però si està en les vostres mans aconseguir que us agradi allò que féu. I d’això dependrà en gran mesura la vostra felicitat, es a dir,  de vosaltres mateixos.

Estimeu la vida en tota la seva grandesa i grandària: és la suma del nostres dols, que ens buiden dolorosament per dins, i dels nostres vincles que ens permeten reomplir-nos amb temps i serenor.

Gràcies per la vostra alegria i la vostra generositat

 GRACIES A TOTS i  disfruteu els uns dels altres!!

   

IN MEMORIAM EMILI VICENTE VIVES

 

PARAULES DE L'ALUMNAT

Benvingudes i benvinguts a un dels moments més esperats d’aquest curs, les nostres orles.

En primer lloc voldríem agrair la vostra presència en aquest acte tan important per a nosaltres.

Fa 16 anys que alguns ens vam embarcar en aquest viatge i, poc a poc, tots ens hi hem anat sumant fins arribar al dia d’avui.

Ha estat un trajecte ple d’alts i baixos a partir dels quals hem forjat relacions d’amistat i confiança que ens acompanyaran tota la vida. Tots recordem moments de llàgrimes i de somriures, de discussions i de reconciliacions, de càstigs i de premis, de confessions, de diferències i de perdó. Tampoc oblidarem els moments de nerviosisme abans dels exàmens i del lliurament de les notes, així com la pressió de descobrir la nota necessària per aprovar aquella assignatura que tant es resistia.

Al llarg d’aquest camí, el recolzament dels professors ens ha permès superar tots els obstacles que se’ns han presentat. Avui, des d’aquí, podem dir amb orgull que els hem superat tots i hem après a deixar enrere els mals moments. Per això, en un dels dies més importants que viurem al llarg de la nostra vida acadèmica, volem recordar amb vosaltres tots els somriures que hem viscut junts.

De fet, es fa molt difícil escollir per on començar. Així doncs, fem-ho pel principi, fem-ho per l’Adán i l’ Eva. Shhhhhht... Reines mores, heu escoltat alguna cosa? M’havia semblat que era l’Eva. Com deia, se’ns farà molt estrany no veure cada dia al tutor que porta una cana per cada un de nosaltres. Segons ens han explicat, aquesta tradició va començar el primer any que ens va tenir en una classe…

I vosaltres, científics, què me’n dieu de les classes de biologia al més pur estil “Barrio Sésamo”? I de l’orgull de rebre a l’alcalde de Sinera a les hores de CTMA? Sense deixar-nos “lo guapetones” que estem durant les hores de química.

Pel que fa als economistes, estem orgullosos de la “benvinguda al club” que ens ha donat dia rere dia el Pere. I, pel que fa als de física, sabem que cada dia sortiu de classe amb nous acudits al cap gràcies al David!Sense oblidar les classes de tecnologia, també plenes d’acudits del Marcel·lí, però amb un requisit indispensable: en castellano, por favor.

Recordeu, amiguets i amiguetes, aquells matins interminables amb el Dalmau, que per nosaltres sempre serà el David Fernández? I la puntualitat que ens caracteritzava just abans de tenir a l’Eloi? Sí, sí, aquell que va estar al Brasil!

També recordarem les tonteries de l’Arbó que, tot i que en aquest moment sembla el més formal dels que estem al teatre, a les classes és un més. I, si em permeteu, voldria preguntar-vos una cosa. Com és possible que la Pilar sigui capaç de detectar tothom que té un xiclet a la boca quan entra a classe? Bé, suposo que aquest serà un petit misteri que mai podrem resoldre… D’altra banda, volem agrair al Neil el seu esforç per parlar-nos íntegrament en anglès durant aquests dos anys, encara que l’únic que se’ns ha enganxat és la seva famosa frase: go to a bar and have a chat.

També sabem que els del social no deixareu mai enrere les classes amb el Dr. Cano, que ja es coneix com és el mòbil de cadascú! Ni les estones amb la nostra estimada Teresa, a qui totes demanem consells de moda i amb qui totes volem anar de compres a qualsevol preu.

I, per últim, estimats companys de l’humanístic, no us preocupeu que, si acabeu com el Ruana, és que algun cosa haureu fet bé. I és que no tothom, als 24 anys, és un excel·lent professor de llatí durant el dia i un emperador romà a les nits.

Però, ara que ja hem pogut xerrar una mica dels profes, ens toca seguir amb el discurs emotiu sobre el nostre pas per Maristes.

Com tots sabem, vam iniciar aquest viatge fa molts anys, quan érem ben menuts. I, a dia d’avui, podem dir amb orgull que ens hem fet grans, encara que hi ha gent que no ha crescut gaire…

La majoria hem passat més de mitja vida en aquest centre. Al principi, la nostra única preocupació era jugar dia rere dia. Més tard van aparèixer els deures, que ens han acompanyat fins fa ben poc. Però, sens dubte, el que ens ha ocupat més hores ha estat l’estudi. Sí, amics, o ara em direu que cap de vosaltres s’ha passat una tarda o bé una nit estudiant, com si la nostra vida depengués d’un examen.

Però, a banda de l’estudi, d’aquest camí ens hem endut molts més records. Què me’n dieu de les colònies? I de les festes col·legials? Sense deixar-nos cançó resposta, ni les convivències, ni els festivals de fi de curs, ni el dia de la pau, ni el pregó. Que, per cert, heu d’admetre que va ser el millor de la història de Maristes! Però, sens dubte, les relacions són el que més ens ha marcat: els amics més íntims, els companys de classe, els professors, els monitors de menjador, el George i les seves interrupcions, sempre benvingudes, a cada classe; també els que ja no estudien aquí, els que mai volem lluny de nosaltres i, fins i tot, aquell noiet que ens agradava quan érem petites. Totes aquestes persones estaran, d’alguna manera, sempre amb nosaltres.

Després d’aquesta pluja de records, és hora de posar els peus a terra i iniciar una nova etapa. El nostre viatge no s’atura, però ara el rumb ha canviat. I, en aquest nou destí, ens tocarà fer noves amistats, deixar la nostra estimada ciutat i espavilar-nos una mica, que, segons els pares, ja ens toca!

Potser també aprendrem noves tècniques d’estudi, se’ns presentaran nous obstacles i, encara que de vegades ens caigui més d’una llàgrima, ho superarem tot com hem fet fins ara. I, una de les coses que, de ben segur, més ens costarà, serà habituar-nos als nous professors. Si, per desgràcia, no ens adaptem correctament, sempre ens quedarà l’opció de quedar-nos al bar.

Bé, avui, en aquest teatre on tantes activitats hem realitzat, hem de posar el cronòmetre a zero, perquè el nostre compte enrere en aquesta escola ha arribat al seu fi. Hem acabat el batxillerat, i ara és hora de començar una espècie de “nova vida”, ja m’enteneu… Des del més profund del nostre cor, i en nom de totes les persones amb qui ens hem creuat al llarg d’aquesta etapa, volem desitjar als nostres companys tota la sort del món.

I, per últim, només volem afegir una cosa: Maristes, no t’oblidarem!